|
 |
AYA IKKEN |
Llegir més... |
|
Capítol 3:
Mai hauria imaginat que el món pogués sentir-me. Durant dies, setmanes, havia viscut entre ombres i silencis, amb els ulls que ningú veia seguint-me com si fossin una segona pell. Al principi, em feia por. Cada moviment, cada paraula no dita, cada sospir em feia sentir que tot era massa gran per a mi. Però ara, després de tot, vaig comprendre una cosa: no havia estat invisible… havia estat aprenent a veure. |
|
|
ONA GORNÉS |
Llegir més... |
|
Capítol 3:
El Toni no entenia res, on estaven els seus pares?
Va decidir no donar-li més voltes i anar-se’n a dormir, però de camí a l’habitació va sentir unes veus molt estranyes que provenien del pis de baix. Això només podia significar una cosa; els sorolls venien d’aquella misteriosa habitació.
Sigil·losament i sense pensar-s’ho gaire va baixar les escales fins a trobar-se a uns pocs metres de la porta. |
|
|
PERE VENANCI |
Llegir més... |
|
Capítol 3:
L’aire es va quedar gelat; el rector, immòbil. La cara d'en Toni era com la d’una gàrgola, freda, esbalaïda. Sobretot, petrificada.
La Llúcia va trencar aquell silenci amb unes arcades, el rector va reaccionar. El seu coll feia un vaivé, la seva nou pujava amunt i avall com el mesurador de força de les fires. El seu coll s’estava trencant, en sortia sang des de diversos punts. |
|
|
LOSPATITOS |
Llegir més... |
|
Capítol 3:
Després d'unes quantes voltes, van decidir tornar a quedar en un parc a causa de l'accident de la trucada.
La jove anava caminant cap al punt de trobada; portava un sobre per si la situació li fugia de les mans.
De lluny es veia l'home assegut en un banc, lluny dels altres.
Duia a sobre una carpeta plena de documents; només de pensar en el seu contingut, ja es posava nerviosa. |
|
|
